Puajehem dels Autonoise va desplegar un ventall de sonoritats espectacular, sorolls foscos, textures granuloses, distorsions espasmòdiques, loops extranys i arrítmics. Un recital inspirador que dibuixava un espai nou, una configuració imprevista i ideal entre cables i llibres de vell, revistes antigues i instrumentació retro. Cal afirmar-ho un altre cop, aquestes músiques (sic) lliguen amb qualsevol àmbit i disciplina artística, molt més que d´altres que hi tenen la fama i l´automatisme del gust públic.
Joan Muñoz i la seva viola de roda va omplir la llibreria d´una barreja de sons antics i moderns. El seu extraordinari instrument sonà com a contrapunt medieval al poema amorós recitat per Cristina Barcos. Però tambè l´adaptà als sons electrònics d´una jam sorollosa com si fos un sintetitzador modular.
 | |||
| Fotografía de Col.lectiu Autonoise |
Per la nostra part vam portar un petit set electrònic i una part de bateria acústica, volíem combinar els sorolls empastifats d´efectes amb petits cicles rítmics i ambientals. Per l´ocasió vam preparar talls d´àudio de pel.lícules que podien servir d´inspiració i vam escenificar una equació evocadora: veus cinematogràfiques + tambors + llibres + electrònica + poemes recitats... La pràctica, com bé sap qui surt a un escenari, sempre supera la teoria. A més calia afegir una variable que magnificà tot el conjunt: una llibreria és un lloc perfecte per tocar música.
I els poemes d´en Gerard Vilardaga, amb la seva cadència i presència escènica, són un valor segur. Explica històries d´una forma fluida i natural, amb la parsimònia del fet quotidià, brut, anodí i, alhora, significatiu. En sentir-los hi trobem un anhel per buscar les paraules exactes, el tan desitjat mot just.
Cal agrair la col.laboració tant de la Llibreria del Palau (i la seva predisposició en organitzar aquest acte) com de tots els lectors que vam voler compartir amb nosaltres un mos de literatura, intensament.